La indignació és molt millor que la ràbia, la frustració i la impotència. Molt millor que l’angoixa i que la por. I, per descomptat, infinitament preferible al ressentiment que t’ha aïllat del món durant moltes setmanes. La indignació dels altres, que ben aviat serà també la teva, et torna la confiança i l’optimisme, la capacitat d’actuar, la reacció, la voluntat de canviar les coses. La indignació et torna l’autoestima.
La indignació et porta a llegir les propostes de Democracia Real Ya i dels acampats a les places de Sol i Catalunya i descobrir que, per més que t’hi esforcis, no trobes res amb què no estiguis d’acord. Et sorprèn que tanta gent pensi com tu, i a l’instant següent et sorprens d’haver arribat a dubtar tant de tu, d’haver arribat a pensar seriosament que només tu et senties així, que només tu pensaves així, que no hi havia res a fer ni reacció possible.
Ara que fa temps que ja no prens cafè i que camines gairebé a tot arreu en comptes d’agafar el metro, ara que has decidit no posar-te nerviosa, prendre-t’ho amb calma, intentar que no t’afecti, respirar fondo, fer estiraments... descobreixes que no, que no estàs sola ni equivocada, i que hi ha una alternativa molt millor: indignar-te, actuar, afegir-te a la revolució pacífica i posar-hi el teu petitíssim, humilíssim (i valuosíssim) granet de sorra.
A totes les persones que us heu indignat i heu sortit a dir-ho al carrer, senzillament: gràcies.
dilluns, 23 de maig del 2011
dissabte, 2 d’abril del 2011
La invenció
La científica conclou la seva obra i se la mira complaguda. Hi ha dedicat cinc dècades de la seva vida professional (arran dels últims avenços en tecnologies mèdiques, l’edat de jubilació s’ha elevat fins als 83 anys). Ha hagut d’enfrontar-se als qui deien que el seu projecte era inassolible i als qui l’acusaven de voler provocar un cataclisme econòmic: milers d’empreses quedarien obsoletes i haurien d’acomiadar tots els seus treballadors. També s’ha enfrontat a l’espionatge industrial, als advocats que es miren les patents amb lupa, als polítics que s’hi volien fer fotos i als periodistes que han furgat en la seva vida privada. Però ho ha aconseguit: ha creat una màquina perfecta. Com que sempre ha fet un estil de vida saludable, confia que encara viurà vint o trenta anys més i veurà canviar el món gràcies al seu invent. Sap que les empreses i els autònoms (sobretot els autònoms) s’hipotecaran tant com calgui per comprar-ne un. Sap que, si la producció no és prou elevada perquè n’hi hagi per a tothom, la seva obra provocarà conflictes diplomàtics, retirades d’ambaixadors i potser fins i tot guerres. Sap que la faran dona de l’any, que li concediran el premi Nobel i que la gent l’aturarà pel carrer per donar-li les gràcies. Sap que serà rica i famosa (encara més). La científica ha inventat l’ordinador que no s’espatlla mai.
dijous, 17 de març del 2011
La marquesina
La ciutat va viure una epidèmia de dones que perdien l’autobús.
N’hi havia que feien tard a l’oficina, i corrien el perill de quedar-se sense feina. D’altres arribaven a casa molt més tard que d’habitud, i corrien el perill d’inquietar el marit (si no és que era dimarts i hi havia partit de Champions). També n’hi havia que els sonava el mòbil i era la llar d’infants («Que no pensa venir a buscar la nena?»), i corrien el perill que les consideressin unes males mares.
La companyia municipal de transports públics va enviar una circular als seus xofers perquè fessin sonar el clàxon a les parades de risc. Malauradament, ben aviat es van conèixer els primers casos de conductores que, en comptes de complir amb la seva obligació, baixaven del vehicle amb l’excusa barata d’anar a avisar les passatgeres despistades.
L’alcalde, quan ho va saber, va decidir avançar les eleccions i llogar les marquesines per a la seva campanya.
I aleshores va haver-hi una epidèmia de dones que incendiaven parades d’autobús.
N’hi havia que feien tard a l’oficina, i corrien el perill de quedar-se sense feina. D’altres arribaven a casa molt més tard que d’habitud, i corrien el perill d’inquietar el marit (si no és que era dimarts i hi havia partit de Champions). També n’hi havia que els sonava el mòbil i era la llar d’infants («Que no pensa venir a buscar la nena?»), i corrien el perill que les consideressin unes males mares.
La companyia municipal de transports públics va enviar una circular als seus xofers perquè fessin sonar el clàxon a les parades de risc. Malauradament, ben aviat es van conèixer els primers casos de conductores que, en comptes de complir amb la seva obligació, baixaven del vehicle amb l’excusa barata d’anar a avisar les passatgeres despistades.
L’alcalde, quan ho va saber, va decidir avançar les eleccions i llogar les marquesines per a la seva campanya.
I aleshores va haver-hi una epidèmia de dones que incendiaven parades d’autobús.
dimarts, 8 de març del 2011
Montserrat Roig
«[...] el masclisme és una actitud instintiva, irracional i ancestral que ha conferit drets als homes, de vegades sota una certa capa de falsa racionalitat. Pot haver-hi un filòsof masclista i un paleta masclista. La diferència és que el primer utilitza la ment per justificar l’instint d’agressió, de poder, d’arrogància. Però el feminisme no és una actitud, és un moviment amb diversos corrents de pensament, és una filosofia que s’acosta a la vida però que, alhora, ha ajudat la dona a pensar en ella mateixa, a descobrir la terra d’ella no a partir de les imatges que l’home n’ha creat però, tampoc, intentant d’imitar allò que s’ha fet de l’home.
[...] el feminisme és un pensament que proposa, a les dones i als homes, una altra manera de conviure en una civilització que s’està mostrant esgotada d’idees i noves esperances. És un pensament que no tria entre guerres justes o injustes sinó que es pregunta per què hi ha guerres, què les genera.»
Montserrat Roig, «Dones guerreres» (23-II-1991), a Un pensament de sal, un pessic de pebre, p. 203-204.
[...] el feminisme és un pensament que proposa, a les dones i als homes, una altra manera de conviure en una civilització que s’està mostrant esgotada d’idees i noves esperances. És un pensament que no tria entre guerres justes o injustes sinó que es pregunta per què hi ha guerres, què les genera.»
Montserrat Roig, «Dones guerreres» (23-II-1991), a Un pensament de sal, un pessic de pebre, p. 203-204.
diumenge, 6 de març del 2011
Emprenedor o inversor?
L’emprenedora, que fins que va començar la crisi era autònoma i prou, s’adona massa tard que, si ets hipertímida, no és bona idea anar a un esdeveniment de networking que se celebra en un bar musical (mentre fa cua per entrar, es pregunta com és que no es va voler adonar que, efectivament, club en anglès vol dir 'lloc d’anar a prendre copes'). A la porta, les dues hostesses que controlen l’accés li pregunten «Emprenedora o inversora?», comproven que el nom que diu és a la llista i li donen un suport per a acreditacions transparent amb un punt verd —el dels inversors és vermell— i una targeta blanca.
Mentre fa cua per al guarda-roba treu el bolígraf de la bossa amb la intenció d’escriure el seu nom i professió a la targeta, però afortunadament li cau a terra i, en recollir-la, s’adona que a l’altra cara hi diu «Hyde Club – Consumició». Deixa l’abric i entra al bar. Hi ha música moderna, una pantalla gegant amb un videoclip de noies en bikini —no gaire més tard hi sortirà Lady Gaga— i il·luminació tènue de discoteca, que fa impossible llegir amb discreció les acreditacions de l’altra gent.
Gairebé tothom porta la blackberry en una mà i una cervesa a l’altra. L’emprenedora, que té un mòbil antic i a sobre és abstèmia, s’acosta a la barra i demana un suc de préssec. Mira el rellotge: les 19.40 h. Només ha de resistir vint minuts d’estar en un bar tota sola sense parlar amb ningú i aleshores abaixaran la música, començarà la conferència i ja no se sentirà fora de lloc: s’estarà escoltant un emprenedor d’èxit, igual que tothom.
L’emprenedor d’èxit és enginyer industrial i té un MBA per l’IESE. Explica que no el satisfeia la vida corporativa, que va fracassar en els dos primers negocis que va iniciar (un centre de teràpies i un projecte de gestió documental) i que per relaxar-se agafa la mountain bike. Després parla de números: la inversió inicial va ser d’uns vuitanta mil euros per soci, però quan dels cinc inicials van passar a quedar-ne només dos, la quantitat va anar pujant fins als cent setanta-cinc mil; després van arribar les rondes d’inversió (un milió, després quatre, a l’última vint...); als inicis invertien set mil euros en màrqueting cada dos setmanes; ara l’empresa té una valoració de més de dos-cents milions d’euros, i pot ser que algun dia surti a borsa. Li pregunten que què li sembla a sa mare —també emprenedora d’èxit— que hagi triomfat, i contesta que n’està molt orgullosa, i que això a ell li fa ràbia: «jo sóc la mateixa persona que era abans, quan els negocis m’anaven malament».
S’acaba la conferència. L’emprenedora torna l’acreditació buida i surt al carrer. Fa una mica de fred, però torna a casa a peu. No té vuitanta mil euros per invertir en un negoci, no té un màster a l’IESE (ni enlloc), per no tenir no té ni una vida corporativa amb què sentir-se insatisfeta. Això sí: té una mare que se l’estima molt.
Mentre fa cua per al guarda-roba treu el bolígraf de la bossa amb la intenció d’escriure el seu nom i professió a la targeta, però afortunadament li cau a terra i, en recollir-la, s’adona que a l’altra cara hi diu «Hyde Club – Consumició». Deixa l’abric i entra al bar. Hi ha música moderna, una pantalla gegant amb un videoclip de noies en bikini —no gaire més tard hi sortirà Lady Gaga— i il·luminació tènue de discoteca, que fa impossible llegir amb discreció les acreditacions de l’altra gent.
Gairebé tothom porta la blackberry en una mà i una cervesa a l’altra. L’emprenedora, que té un mòbil antic i a sobre és abstèmia, s’acosta a la barra i demana un suc de préssec. Mira el rellotge: les 19.40 h. Només ha de resistir vint minuts d’estar en un bar tota sola sense parlar amb ningú i aleshores abaixaran la música, començarà la conferència i ja no se sentirà fora de lloc: s’estarà escoltant un emprenedor d’èxit, igual que tothom.
L’emprenedor d’èxit és enginyer industrial i té un MBA per l’IESE. Explica que no el satisfeia la vida corporativa, que va fracassar en els dos primers negocis que va iniciar (un centre de teràpies i un projecte de gestió documental) i que per relaxar-se agafa la mountain bike. Després parla de números: la inversió inicial va ser d’uns vuitanta mil euros per soci, però quan dels cinc inicials van passar a quedar-ne només dos, la quantitat va anar pujant fins als cent setanta-cinc mil; després van arribar les rondes d’inversió (un milió, després quatre, a l’última vint...); als inicis invertien set mil euros en màrqueting cada dos setmanes; ara l’empresa té una valoració de més de dos-cents milions d’euros, i pot ser que algun dia surti a borsa. Li pregunten que què li sembla a sa mare —també emprenedora d’èxit— que hagi triomfat, i contesta que n’està molt orgullosa, i que això a ell li fa ràbia: «jo sóc la mateixa persona que era abans, quan els negocis m’anaven malament».
S’acaba la conferència. L’emprenedora torna l’acreditació buida i surt al carrer. Fa una mica de fred, però torna a casa a peu. No té vuitanta mil euros per invertir en un negoci, no té un màster a l’IESE (ni enlloc), per no tenir no té ni una vida corporativa amb què sentir-se insatisfeta. Això sí: té una mare que se l’estima molt.
dimarts, 22 de febrer del 2011
Autoestima
Com cada nit des de fa unes setmanes, es desperta de matinada i li costa tornar a adormir-se. Amb prou feines recorda què ha somiat; sovint només sap que era un malson i intueix vagament que havia d’agafar un avió (de vegades és un tren) i no aconseguia arribar a l’aeroport, o hi arribava però s’havia deixat els bitllets a casa, o sí que els portava a la bossa però aleshores resultava que s’havia equivocat de dia.
Quan tanca els ulls, torna a tenir disset anys i és a classe de llatí. La professora la mira amb fúria i li retreu que no ha sabut distingir un datiu possessiu d’un ablatiu de complement circumstancial. Això és un crim imperdonable perquè a l’avaluació passada li han posat un excel·lent. La relliscada implica que no està a l’alçada i que, si fa emprenyar gaire la professora, li podria caure un notable o un aprovat i tot. Davant del seu silenci (i del de la resta de la classe), la professora s’embala:
— No sé qui et penses que ets. Aquí et posem molt bones notes perquè al país dels cecs el borni és el rei, però l’any que ve hauràs de canviar d’institut i allà t’hi trobaràs gent molt més preparada que no tu. I aleshores no seràs ningú.
—Senyora professora, s’equivoca del tot: vostè no té ni la més remota idea de qui sóc jo. No sóc les meves notes, no sóc el meu rendiment acadèmic i sobretot no sóc l’opinió que vostè, o qualsevol altra persona, pugui tenir de mi. I sàpiga que el llatí m’agrada tant que d’aquí a uns anys, quan hagi de triar professió, voldré ser traductora.
Quan tanca els ulls, torna a tenir disset anys i és a classe de llatí. La professora la mira amb fúria i li retreu que no ha sabut distingir un datiu possessiu d’un ablatiu de complement circumstancial. Això és un crim imperdonable perquè a l’avaluació passada li han posat un excel·lent. La relliscada implica que no està a l’alçada i que, si fa emprenyar gaire la professora, li podria caure un notable o un aprovat i tot. Davant del seu silenci (i del de la resta de la classe), la professora s’embala:
— No sé qui et penses que ets. Aquí et posem molt bones notes perquè al país dels cecs el borni és el rei, però l’any que ve hauràs de canviar d’institut i allà t’hi trobaràs gent molt més preparada que no tu. I aleshores no seràs ningú.
—Senyora professora, s’equivoca del tot: vostè no té ni la més remota idea de qui sóc jo. No sóc les meves notes, no sóc el meu rendiment acadèmic i sobretot no sóc l’opinió que vostè, o qualsevol altra persona, pugui tenir de mi. I sàpiga que el llatí m’agrada tant que d’aquí a uns anys, quan hagi de triar professió, voldré ser traductora.
diumenge, 13 de febrer del 2011
L'oculista
La pacient és miop; tant, que si no existissin els vidres superreduïts es veuria obligada a portar ulleres de cul de got i viuria profundament acomplexada, no tindria amics i la seva vida seria un infern.
Contra tot pronòstic, la criden de seguida. La infermera triga dos o tres minuts a comprovar que hi veu prou bé amb les ulleres posades. Quan la pacient, amb l’esperança que li facin una optometria com cal, l’avisa que les lletres de l’última filera li han costat molt de llegir, li respon que sí, que ja ho ha notat, i passa a la següent prova.
La pacient sap que s’hauria de contenir, mantenir els ulls ben oberts, i no tancar-los histèricament i moure tot el cap cada cop que la màquina fa «clac» i nota una mena de ventada a l’ull. Ho sap, però no ho pot evitar. La infermera s’ho pren amb prou paciència i la pacient se’n sorprèn, perquè ha anat a l’ambulatori i pensa que tothom que treballa allà té el sou retallat i sobrecàrrega de feina. I pensa que, malgrat tot, la infermera és més amable que l’oculista de pagament de quan era petita (va començar a ser miop als vuit anys i el pares la portaven a un oftalmòleg de la privada, un senyor que la renyava amb severitat perquè tancava l’ull quan ja no podia més de suportar aquella llum tan forta). Desesperada, la infermera dóna la prova per acabada i li diu que miri amunt i obri molt els ulls, que li ha de posar les gotes de dilatar les pupil·les.
—Couen una mica, oi?
—Couen molt —. La infermera sap que a les pacients aprensives és millor pintar-los les coses pitjor que no són—. I ara vés a la sala d’espera fins que vingui el doctor, que arriba més tard.
Amb els ulls que li ploren i una gaseta a la mà, la pacient s’asseu a la cadira, tanca els ulls i mira de tranquil·litzar-se. Com que al full de citació hi deia «Dra. Pilar Piquer», es pregunta si la pobra dona deu estar malalta i per això té un substitut.
Mitja hora més tard la crida el metge, que deu tenir uns cinquanta anys i precisament per això no fa cara de ser el substitut de ningú. És una mica sec, però prou comprensiu. Quan arriba el moment terrible de mirar-li la retina, resisteix estoicament tot l’ull dret, però quan ha d’atacar l’esquerre tira pel dret i li col·loca un mena d'estri per mantenir-li les parpelles obertes. La pacient, tot i que no l'arriba a veure, s’imagina amb angoixa cert fotograma de La taronja mecànica.
—Em molesta molt —protesta.
—Sí, és normal. Hauràs d’aguantar una mica.
Com que no pot tancar l’ull, al principi tot va com una seda, però ben aviat comença a angoixar-se i a pensar que si l’oculista se la mira tanta estona potser és que hi ha trobat alguna cosa. Nota l’ansietat que li puja per l’esòfag i començar a respirar molt a poc a poc, com li van ensenyar a les classes de ioga, i a pensar que de l’ull dret no li ha dit res, que en el pitjor dels casos es quedarà bòrnia i no pas cega.
Després d’una eternitat, l’oculista li diu que ell la retina la hi veu bé, però que té l’ull congestionat, que no hauria d’estar tantes hores seguides davant de l’ordinador i que es posi gotes als ulls quatres cops al dia durant dues setmanes. I que ja es tornaran a veure d’aquí a dos anys.
Eufòrica de saber que (almenys de moment) no es quedarà cega, la pacient surt al carrer amb una recepta de col·liri i un dubte existencial: si l’ha atesa un home, per què hi diu «Dra. Pilar Piquer»?
Contra tot pronòstic, la criden de seguida. La infermera triga dos o tres minuts a comprovar que hi veu prou bé amb les ulleres posades. Quan la pacient, amb l’esperança que li facin una optometria com cal, l’avisa que les lletres de l’última filera li han costat molt de llegir, li respon que sí, que ja ho ha notat, i passa a la següent prova.
La pacient sap que s’hauria de contenir, mantenir els ulls ben oberts, i no tancar-los histèricament i moure tot el cap cada cop que la màquina fa «clac» i nota una mena de ventada a l’ull. Ho sap, però no ho pot evitar. La infermera s’ho pren amb prou paciència i la pacient se’n sorprèn, perquè ha anat a l’ambulatori i pensa que tothom que treballa allà té el sou retallat i sobrecàrrega de feina. I pensa que, malgrat tot, la infermera és més amable que l’oculista de pagament de quan era petita (va començar a ser miop als vuit anys i el pares la portaven a un oftalmòleg de la privada, un senyor que la renyava amb severitat perquè tancava l’ull quan ja no podia més de suportar aquella llum tan forta). Desesperada, la infermera dóna la prova per acabada i li diu que miri amunt i obri molt els ulls, que li ha de posar les gotes de dilatar les pupil·les.
—Couen una mica, oi?
—Couen molt —. La infermera sap que a les pacients aprensives és millor pintar-los les coses pitjor que no són—. I ara vés a la sala d’espera fins que vingui el doctor, que arriba més tard.
Amb els ulls que li ploren i una gaseta a la mà, la pacient s’asseu a la cadira, tanca els ulls i mira de tranquil·litzar-se. Com que al full de citació hi deia «Dra. Pilar Piquer», es pregunta si la pobra dona deu estar malalta i per això té un substitut.
Mitja hora més tard la crida el metge, que deu tenir uns cinquanta anys i precisament per això no fa cara de ser el substitut de ningú. És una mica sec, però prou comprensiu. Quan arriba el moment terrible de mirar-li la retina, resisteix estoicament tot l’ull dret, però quan ha d’atacar l’esquerre tira pel dret i li col·loca un mena d'estri per mantenir-li les parpelles obertes. La pacient, tot i que no l'arriba a veure, s’imagina amb angoixa cert fotograma de La taronja mecànica.
—Em molesta molt —protesta.
—Sí, és normal. Hauràs d’aguantar una mica.
Com que no pot tancar l’ull, al principi tot va com una seda, però ben aviat comença a angoixar-se i a pensar que si l’oculista se la mira tanta estona potser és que hi ha trobat alguna cosa. Nota l’ansietat que li puja per l’esòfag i començar a respirar molt a poc a poc, com li van ensenyar a les classes de ioga, i a pensar que de l’ull dret no li ha dit res, que en el pitjor dels casos es quedarà bòrnia i no pas cega.
Després d’una eternitat, l’oculista li diu que ell la retina la hi veu bé, però que té l’ull congestionat, que no hauria d’estar tantes hores seguides davant de l’ordinador i que es posi gotes als ulls quatres cops al dia durant dues setmanes. I que ja es tornaran a veure d’aquí a dos anys.
Eufòrica de saber que (almenys de moment) no es quedarà cega, la pacient surt al carrer amb una recepta de col·liri i un dubte existencial: si l’ha atesa un home, per què hi diu «Dra. Pilar Piquer»?
divendres, 4 de febrer del 2011
Egipte
El guia es deia Mohammed, parlava un castellà perfecte i era l'eficiència i la puntualitat personificades. I ho sabia tot, absolutament tot, de l'Egipte antic.
El dia que vam anar al poble nubi (a muntar en camell, fer-nos fotos amb cocodrils, prendre el te i fer-nos tatuatges d'henna: si és que no es pot ser més guiri), ja de tornada, mentre el sol es ponia sobre el Nil i la motora enfilava cap a Assuan, li va semblar que era un bon moment per explicar-nos coses de l'Egipte modern.
No sé ni com, es va posar a parlar de Sadat, a explicar-nos que va morir assassinat i que va ser el responsable de la pau amb Israel: «Ése sí que era un buen presidente...» No m'ho podia creure: era el primer cop a la vida que sentia un àrab parlar de la pau amb Israel com d'un fet positiu (i no una traïció als palestins). Va continuar: «... y no como el hijo puta que tenemos ahora».
Em vaig quedar de pedra: jo tenia entès que, a Egipte, per molt menys que això t'empresonen, t'incomuniquen i t'apallissen fins que aprens a doblepensar i a estimar-te com cal el gran germà Mubarak.
De fet, ja m'havia quedat parada el dia abans, a la botiga d'essències, quan va agafar un exemplar del diari Al-Ahram que hi havia per allà i, indignat, ens va ensenyar les fotos de Mubarak a cada pàgina: «Este diario lo pagamos entre todos con los impuestos y mirad, mirad para qué...Mirad aquí... Parece que tenga cincuenta años, y en realidad tiene ochenta. Eso sí, no hay manera de que se muera.» Vaig pensar que havia d'estar molt segur que tothom de la botiga compartia la seva opinió, perquè el venedor que ens va explicar les essències també tenia un castellà perfecte, i perquè no calia saber castellà per adonar-se que parlava de Mubarak, i perquè amb els gestos i l'expressió del rostre transmetia un menyspreu i una ràbia que no deixaven lloc al dubte.
De tot això no fa ni tres mesos. Els senyals eren ben clars, però no els vaig saber entendre. I un cop més, des de la distància, segueixo els esdeveniments d’Egipte amb una barreja d’angoixa i il·lusió. I els desitjo fursa saïda (que tinguin sort).
El dia que vam anar al poble nubi (a muntar en camell, fer-nos fotos amb cocodrils, prendre el te i fer-nos tatuatges d'henna: si és que no es pot ser més guiri), ja de tornada, mentre el sol es ponia sobre el Nil i la motora enfilava cap a Assuan, li va semblar que era un bon moment per explicar-nos coses de l'Egipte modern.
No sé ni com, es va posar a parlar de Sadat, a explicar-nos que va morir assassinat i que va ser el responsable de la pau amb Israel: «Ése sí que era un buen presidente...» No m'ho podia creure: era el primer cop a la vida que sentia un àrab parlar de la pau amb Israel com d'un fet positiu (i no una traïció als palestins). Va continuar: «... y no como el hijo puta que tenemos ahora».
Em vaig quedar de pedra: jo tenia entès que, a Egipte, per molt menys que això t'empresonen, t'incomuniquen i t'apallissen fins que aprens a doblepensar i a estimar-te com cal el gran germà Mubarak.
De fet, ja m'havia quedat parada el dia abans, a la botiga d'essències, quan va agafar un exemplar del diari Al-Ahram que hi havia per allà i, indignat, ens va ensenyar les fotos de Mubarak a cada pàgina: «Este diario lo pagamos entre todos con los impuestos y mirad, mirad para qué...Mirad aquí... Parece que tenga cincuenta años, y en realidad tiene ochenta. Eso sí, no hay manera de que se muera.» Vaig pensar que havia d'estar molt segur que tothom de la botiga compartia la seva opinió, perquè el venedor que ens va explicar les essències també tenia un castellà perfecte, i perquè no calia saber castellà per adonar-se que parlava de Mubarak, i perquè amb els gestos i l'expressió del rostre transmetia un menyspreu i una ràbia que no deixaven lloc al dubte.
De tot això no fa ni tres mesos. Els senyals eren ben clars, però no els vaig saber entendre. I un cop més, des de la distància, segueixo els esdeveniments d’Egipte amb una barreja d’angoixa i il·lusió. I els desitjo fursa saïda (que tinguin sort).
dimecres, 26 de gener del 2011
Crisi d'identitat
Agència Municipal de Foment de l’Ocupació. 26 de gener de 2013. Activitat formativa «Descobreix i potencia la teva marca personal»
—Em dic Sebastià, tinc 53 anys, sóc del sector de l’enginyeria d’automoció i professionalment... estic disponible.
»No sóc una marca. No sóc un producte. No vull competir al mercat del talent. No sóc un iogurt al prestatge del súper ni un currículum a la taula d’una consultora de selecció de personal. No sóc un perfil al LinkedIn i no em vull tenyir els cabells per semblar més jove.
»Sóc una persona, tinc virtuts i defectes, he après molt a la vida i sé fer bé la meva feina.
Silenci sepulcral a l’aula. El professor es posa dempeus, clava els ulls a terra i diu, fluixet:
—Jo tampoc no sóc una marca, sinó una persona. Però us demano si us plau que no ho expliqueu a ningú.
—Em dic Sebastià, tinc 53 anys, sóc del sector de l’enginyeria d’automoció i professionalment... estic disponible.
»No sóc una marca. No sóc un producte. No vull competir al mercat del talent. No sóc un iogurt al prestatge del súper ni un currículum a la taula d’una consultora de selecció de personal. No sóc un perfil al LinkedIn i no em vull tenyir els cabells per semblar més jove.
»Sóc una persona, tinc virtuts i defectes, he après molt a la vida i sé fer bé la meva feina.
Silenci sepulcral a l’aula. El professor es posa dempeus, clava els ulls a terra i diu, fluixet:
—Jo tampoc no sóc una marca, sinó una persona. Però us demano si us plau que no ho expliqueu a ningú.
dimecres, 19 de gener del 2011
Mabruk!
El part és llarg i dolorós. Sense epidural, sense el pare al costat per agafar-li la mà i dir-li que tot anirà bé.
Hi ha hagut complicacions a l’embaràs. La mare ha tingut moltes pèrdues, s’ha trobat malament cada dia, s’ha aprimat. Es troba al límit de les seves forces.
El metge s’ho mira i diu que no hi pot fer res, que cal deixar que la natura segueixi el seu curs. Que el que ha de ser serà.
I jo sé que no sóc l'única que, des de la distància, sent la barreja d'angoixa i il·lusió amb que se solen viure aquest tipus d'esdeveniments.
Naixerà a Tunísia i es dirà Democràcia.
Hi ha hagut complicacions a l’embaràs. La mare ha tingut moltes pèrdues, s’ha trobat malament cada dia, s’ha aprimat. Es troba al límit de les seves forces.
El metge s’ho mira i diu que no hi pot fer res, que cal deixar que la natura segueixi el seu curs. Que el que ha de ser serà.
I jo sé que no sóc l'única que, des de la distància, sent la barreja d'angoixa i il·lusió amb que se solen viure aquest tipus d'esdeveniments.
Naixerà a Tunísia i es dirà Democràcia.
divendres, 14 de gener del 2011
Excel·lentíssima Senyora Alcaldessa
De petita em va passar més d’un cop que, si explicava que ma mare era metgessa, em deien que no podia ser, que m’equivocava, que devia voler dir que ma mare era infermera. Si a això hi afegim que els meus pares treballaven al mateix lloc, fent la mateixa feina, dedicant-hi les mateixes hores i cobrant el mateix sou, però les feines de la casa i de cuidar les filles eren cosa exclusiva de la meva mare, doncs he sortit com havia de sortir: feminista furibunda (i ben contenta que n’estic).
Després vaig ser adolescent, i hi va haver un govern socialista amb quatre dones ministres, i jo veia que a tothom li semblava fatal i que en deien “floreros”, i que les acusaven de passar-se el dia tapissant sofàs i comprant-se bosses de Loewe.
Després vaig ser adulta, i hi va haver un altre govern socialista on la meitat dels ministeris els dirigien dones, i ja no vaig sentir cap cop que els tornessin a dir “floreros”. (Vaig tenir un disgust quan es van estrenar al Vogue —els ministres mascles no surten al Solo Motos per demostrar que són normals, oi?—, però ho vaig superar aviat).
Per tot això, i perquè celebro cada cop que una dona accedeix a un espai de poder que fins aleshores només havien ocupat homes, m’alegra saber que tenim precandidata a l’alcaldia de Barcelona i que, si tot va bé, i en contra del que em temia, al maig tindré millor alternativa que votar en blanc.
Després vaig ser adolescent, i hi va haver un govern socialista amb quatre dones ministres, i jo veia que a tothom li semblava fatal i que en deien “floreros”, i que les acusaven de passar-se el dia tapissant sofàs i comprant-se bosses de Loewe.
Després vaig ser adulta, i hi va haver un altre govern socialista on la meitat dels ministeris els dirigien dones, i ja no vaig sentir cap cop que els tornessin a dir “floreros”. (Vaig tenir un disgust quan es van estrenar al Vogue —els ministres mascles no surten al Solo Motos per demostrar que són normals, oi?—, però ho vaig superar aviat).
Per tot això, i perquè celebro cada cop que una dona accedeix a un espai de poder que fins aleshores només havien ocupat homes, m’alegra saber que tenim precandidata a l’alcaldia de Barcelona i que, si tot va bé, i en contra del que em temia, al maig tindré millor alternativa que votar en blanc.
dimecres, 5 de gener del 2011
Baltasara
Baltasara té vint anys, els cabells pèl-rojos i la pell blanquíssima i amb moltes pigues (a l’estiu ha de fer servir crema solar de protecció molt alta, i quan en compra, el farmacèutic se la mira amb autèntica aprensió). Amb aquest nom, Baltasara podria ser jutgessa i encausar genocides. O almenys podria ser la filla, nascuda al final dels anys noranta, d’una parella de socis d’Amnistia. Però Baltasara té aquest nom perquè el seu pare i el seu avi es diuen Baltasar, i perquè abans que ells se’n van dir el besavi i el rebesavi.
Encara és a temps de fer-se jutgessa: va començar dret però ho va deixar a primer, i ara estudia magisteri. I com que se suposa que en sap molt, de tractar amb nens petits, no sap ni com ha acabat aquí, a la sala d’espera d’una agència d’hostesses, per participar al procés de selecció de les reines magues que repartiran caramels, recolliran cartes i es faran fotos amb tot de criatures en un centre comercial que ella no ha trepitjat en sa vida.
A la sala hi ha unes deu o dotze noies. Una senyora molt simpàtica les fa passar a una sala de reunions amb una taula llarga i catorze cadires al voltant, i durant mitja hora participen a una dinàmica de grup: han de comentar com reaccionarien i salvarien la situació si un nen es posa a plorar just quan el fotògraf és a punt de fer-li la foto, si alguna criatura els pregunta que com és que són dones i no homes, si dos pares o dues mares es barallen i s’acusen mútuament de voler-se colar, o si un germanet gran massa espavilat xiscla a ple pulmó: «Però si els reis són els pares!» (aquest supòsit constitueix un repte especialment difícil).
Baltasara fa sort: és una de les elegides. Se sorprèn: no té germans petits, ni ha estat mai monitora d’esplai, ni ha participat a cap grup de teatre. A més, és força tímida, i només diu coses quan la psicòloga de recursos humans li fa preguntes directes.
Els demanen que s’esperin una mica, els porten una safata de canapès i croissantets farcits per fer passar l’estona, i finalment les condueixen a una altra sala. Les hi fan entrar amb gran misteri i els expliquen que la feina està molt bé, tot i que el salari és en espècie, i que, de fet, només treballaran dos dies: el 5 i el 6 de gener. Tot seguit, hi entren uns nois molt morenos que condueixen tres camells. I Baltasara comprèn el seu error: no hauria d’haver explicat que l’estiu passat va viatjar a Egipte, no hauria d’haver xerrat que va muntar en camell i, sobretot, no hauria d’haver estat tan mentidera de dir que no va tenir gens de por.
Encara és a temps de fer-se jutgessa: va començar dret però ho va deixar a primer, i ara estudia magisteri. I com que se suposa que en sap molt, de tractar amb nens petits, no sap ni com ha acabat aquí, a la sala d’espera d’una agència d’hostesses, per participar al procés de selecció de les reines magues que repartiran caramels, recolliran cartes i es faran fotos amb tot de criatures en un centre comercial que ella no ha trepitjat en sa vida.
A la sala hi ha unes deu o dotze noies. Una senyora molt simpàtica les fa passar a una sala de reunions amb una taula llarga i catorze cadires al voltant, i durant mitja hora participen a una dinàmica de grup: han de comentar com reaccionarien i salvarien la situació si un nen es posa a plorar just quan el fotògraf és a punt de fer-li la foto, si alguna criatura els pregunta que com és que són dones i no homes, si dos pares o dues mares es barallen i s’acusen mútuament de voler-se colar, o si un germanet gran massa espavilat xiscla a ple pulmó: «Però si els reis són els pares!» (aquest supòsit constitueix un repte especialment difícil).
Baltasara fa sort: és una de les elegides. Se sorprèn: no té germans petits, ni ha estat mai monitora d’esplai, ni ha participat a cap grup de teatre. A més, és força tímida, i només diu coses quan la psicòloga de recursos humans li fa preguntes directes.
Els demanen que s’esperin una mica, els porten una safata de canapès i croissantets farcits per fer passar l’estona, i finalment les condueixen a una altra sala. Les hi fan entrar amb gran misteri i els expliquen que la feina està molt bé, tot i que el salari és en espècie, i que, de fet, només treballaran dos dies: el 5 i el 6 de gener. Tot seguit, hi entren uns nois molt morenos que condueixen tres camells. I Baltasara comprèn el seu error: no hauria d’haver explicat que l’estiu passat va viatjar a Egipte, no hauria d’haver xerrat que va muntar en camell i, sobretot, no hauria d’haver estat tan mentidera de dir que no va tenir gens de por.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
