Emprenedor o inversor?

L’emprenedora, que fins que va començar la crisi era autònoma i prou, s’adona massa tard que, si ets hipertímida, no és bona idea anar a un esdeveniment de networking que se celebra en un bar musical (mentre fa cua per entrar, es pregunta com és que no es va voler adonar que, efectivament, club en anglès vol dir 'lloc d’anar a prendre copes'). A la porta, les dues hostesses que controlen l’accés li pregunten «Emprenedora o inversora?», comproven que el nom que diu és a la llista i li donen un suport per a acreditacions transparent amb un punt verd —el dels inversors és vermell— i una targeta blanca.

Mentre fa cua per al guarda-roba treu el bolígraf de la bossa amb la intenció d’escriure el seu nom i professió a la targeta, però afortunadament li cau a terra i, en recollir-la, s’adona que a l’altra cara hi diu «Hyde Club – Consumició». Deixa l’abric i entra al bar. Hi ha música moderna, una pantalla gegant amb un videoclip de noies en bikini —no gaire més tard hi sortirà Lady Gaga— i il·luminació tènue de discoteca, que fa impossible llegir amb discreció les acreditacions de l’altra gent.

Gairebé tothom porta la blackberry en una mà i una cervesa a l’altra. L’emprenedora, que té un mòbil antic i a sobre és abstèmia, s’acosta a la barra i demana un suc de préssec. Mira el rellotge: les 19.40 h. Només ha de resistir vint minuts d’estar en un bar tota sola sense parlar amb ningú i aleshores abaixaran la música, començarà la conferència i ja no se sentirà fora de lloc: s’estarà escoltant un emprenedor d’èxit, igual que tothom.

L’emprenedor d’èxit és enginyer industrial i té un MBA per l’IESE. Explica que no el satisfeia la vida corporativa, que va fracassar en els dos primers negocis que va iniciar (un centre de teràpies i un projecte de gestió documental) i que per relaxar-se agafa la mountain bike. Després parla de números: la inversió inicial va ser d’uns vuitanta mil euros per soci, però quan dels cinc inicials van passar a quedar-ne només dos, la quantitat va anar pujant fins als cent setanta-cinc mil; després van arribar les rondes d’inversió (un milió, després quatre, a l’última vint...); als inicis invertien set mil euros en màrqueting cada dos setmanes; ara l’empresa té una valoració de més de dos-cents milions d’euros, i pot ser que algun dia surti a borsa. Li pregunten que què li sembla a sa mare —també emprenedora d’èxit— que hagi triomfat, i contesta que n’està molt orgullosa, i que això a ell li fa ràbia: «jo sóc la mateixa persona que era abans, quan els negocis m’anaven malament».

S’acaba la conferència. L’emprenedora torna l’acreditació buida i surt al carrer. Fa una mica de fred, però torna a casa a peu. No té vuitanta mil euros per invertir en un negoci, no té un màster a l’IESE (ni enlloc), per no tenir no té ni una vida corporativa amb què sentir-se insatisfeta. Això sí: té una mare que se l’estima molt.