Com mana la tradició

Amb pastís de xocolata i bufant les espelmes!

My name is Clos, Joan Clos

Diuen que ens disfressem per convertir-nos en allò que secretament desitjaríem ser... I qui no voldria ser el nostre benvolgut exalcalde? Ficar-nos de peus a la galleda amb aquella alegria i aquella despreocupació, no saber on som i encara fer brometa, equivocar-nos quan prometem un alt càrrec i no posar-nos ni vermells, tenir tot de càmeres enfocant-nos i ballar sense vergonya com si ningú al món no ens conegués, dir el que pensem sense inhibir-nos ni autocensurar-nos...

Les proves gràfiques les trobareu al bloc de la Polita.

Cal confessar que esmorzo amb el Cuní?

Empesa per la Gems, em confesso: després de tants anys criticant-lo durament, afirmant que no el suportava i mostrant-me totalment a favor de cremar-lo a la foguera, ara ja fa unes setmanes que esmorzo amb ell cada matí. Hi estic enganxadíssima. Abans d'ahir, de fet, em vaig descobrir a mi mateixa, per primer cop a la vida, aferrada al mòbil i disposada a gastar-me el saldo (i el salari, si calia!) votant compulsivament matins punt no, matins punt no, matins punt no... La pregunta del dia era: Cal abaratir l'acomiadament per superar la crisi? I jo, que encara no m'havia pres la cafetera sencera, vaig entendre erròniament que el públic del programa estava votant que sí en un 65% i que no en un 35%, i em vaig indignar. (L'endemà vaig descobrir alleujada que m'havia equivocat i que el resultat final va ser l'invers).

La Gems m'anima a reconèixer que segueixo el programa del Cuní. La Polita diu que, si us plau, m'ho guardi per a mi mateixa i no ho escampi a la blogosfera.


I la resta, què en penseu? Espero els vostres vots: confessions punt sí, confessions punt no.