La invenció

La científica conclou la seva obra i se la mira complaguda. Hi ha dedicat cinc dècades de la seva vida professional (arran dels últims avenços en tecnologies mèdiques, l’edat de jubilació s’ha elevat fins als 83 anys). Ha hagut d’enfrontar-se als qui deien que el seu projecte era inassolible i als qui l’acusaven de voler provocar un cataclisme econòmic: milers d’empreses quedarien obsoletes i haurien d’acomiadar tots els seus treballadors. També s’ha enfrontat a l’espionatge industrial, als advocats que es miren les patents amb lupa, als polítics que s’hi volien fer fotos i als periodistes que han furgat en la seva vida privada. Però ho ha aconseguit: ha creat una màquina perfecta. Com que sempre ha fet un estil de vida saludable, confia que encara viurà vint o trenta anys més i veurà canviar el món gràcies al seu invent. Sap que les empreses i els autònoms (sobretot els autònoms) s’hipotecaran tant com calgui per comprar-ne un. Sap que, si la producció no és prou elevada perquè n’hi hagi per a tothom, la seva obra provocarà conflictes diplomàtics, retirades d’ambaixadors i potser fins i tot guerres. Sap que la faran dona de l’any, que li concediran el premi Nobel i que la gent l’aturarà pel carrer per donar-li les gràcies. Sap que serà rica i famosa (encara més). La científica ha inventat l’ordinador que no s’espatlla mai.