La correctora que somiava un retolador gegant

Això era i no era una correctora que patia d'al·lèrgia a les errades ortogràfiques, tipogràfiques i de qualsevol altra mena que tinguessin la insolència d'aparèixer al seu camí. La correctora recordava temps més feliços en què ni ho notava, que tots (absolutament tots) els llibres i diaris estan infestats de faltes, i llegia despreocupadament, més atenta al contingut que a la forma. La seva tranquil·litat es va acabar el dia que van començar a pagar-li per corregir textos. Plegava de la feina, però era incapaç de desconnectar del tot: havia emmalaltit greument de repel·lència lingüística aguda. La major part del temps aconseguia reprimir-se i comportar-se com una persona normal, però si abaixava la guàrdia (si bevia una copa de més, si estava eufòrica o molt enfadada, si es marejava de calor) obria la boca i, sense voler, pronunciava les paraules fatídiques: «això està mal escrit». A sobre, la corroïa la impotència. Tantes faltes, i no poder-les corregir. Les que més la feien patir eren les dels rètols de les botigues, les tanques publicitàries i les marquesines d'autobús. Per això va començar a somiar una imatge que la fes sentir poderosa, omnipotent i tot: el retolador gegant -multicolor i indeleble- que arribés a tot arreu i tot ho corregís.

(Minirelat inspirat per la magnífica iniciativa Acentos perdidos, que m'ha fet sentir menys sola.)