L'oculista

La pacient és miop; tant, que si no existissin els vidres superreduïts es veuria obligada a portar ulleres de cul de got i viuria profundament acomplexada, no tindria amics i la seva vida seria un infern.

Contra tot pronòstic, la criden de seguida. La infermera triga dos o tres minuts a comprovar que hi veu prou bé amb les ulleres posades. Quan la pacient, amb l’esperança que li facin una optometria com cal, l’avisa que les lletres de l’última filera li han costat molt de llegir, li respon que sí, que ja ho ha notat, i passa a la següent prova.

La pacient sap que s’hauria de contenir, mantenir els ulls ben oberts, i no tancar-los histèricament i moure tot el cap cada cop que la màquina fa «clac» i nota una mena de ventada a l’ull. Ho sap, però no ho pot evitar. La infermera s’ho pren amb prou paciència i la pacient se’n sorprèn, perquè ha anat a l’ambulatori i pensa que tothom que treballa allà té el sou retallat i sobrecàrrega de feina. I pensa que, malgrat tot, la infermera és més amable que l’oculista de pagament de quan era petita (va començar a ser miop als vuit anys i el pares la portaven a un oftalmòleg de la privada, un senyor que la renyava amb severitat perquè tancava l’ull quan ja no podia més de suportar aquella llum tan forta). Desesperada, la infermera dóna la prova per acabada i li diu que miri amunt i obri molt els ulls, que li ha de posar les gotes de dilatar les pupil·les.

—Couen una mica, oi?

—Couen molt —. La infermera sap que a les pacients aprensives és millor pintar-los les coses pitjor que no són—. I ara vés a la sala d’espera fins que vingui el doctor, que arriba més tard.

Amb els ulls que li ploren i una gaseta a la mà, la pacient s’asseu a la cadira, tanca els ulls i mira de tranquil·litzar-se. Com que al full de citació hi deia «Dra. Pilar Piquer», es pregunta si la pobra dona deu estar malalta i per això té un substitut.

Mitja hora més tard la crida el metge, que deu tenir uns cinquanta anys i precisament per això no fa cara de ser el substitut de ningú. És una mica sec, però prou comprensiu. Quan arriba el moment terrible de mirar-li la retina, resisteix estoicament tot l’ull dret, però quan ha d’atacar l’esquerre tira pel dret i li col·loca un mena d'estri per mantenir-li les parpelles obertes. La pacient, tot i que no l'arriba a veure, s’imagina amb angoixa cert fotograma de La taronja mecànica.

—Em molesta molt —protesta.

—Sí, és normal. Hauràs d’aguantar una mica.

Com que no pot tancar l’ull, al principi tot va com una seda, però ben aviat comença a angoixar-se i a pensar que si l’oculista se la mira tanta estona potser és que hi ha trobat alguna cosa. Nota l’ansietat que li puja per l’esòfag i començar a respirar molt a poc a poc, com li van ensenyar a les classes de ioga, i a pensar que de l’ull dret no li ha dit res, que en el pitjor dels casos es quedarà bòrnia i no pas cega.

Després d’una eternitat, l’oculista li diu que ell la retina la hi veu bé, però que té l’ull congestionat, que no hauria d’estar tantes hores seguides davant de l’ordinador i que es posi gotes als ulls quatres cops al dia durant dues setmanes. I que ja es tornaran a veure d’aquí a dos anys.

Eufòrica de saber que (almenys de moment) no es quedarà cega, la pacient surt al carrer amb una recepta de col·liri i un dubte existencial: si l’ha atesa un home, per què hi diu «Dra. Pilar Piquer»?