El guia es deia Mohammed, parlava un castellà perfecte i era l'eficiència i la puntualitat personificades. I ho sabia tot, absolutament tot, de l'Egipte antic.
El dia que vam anar al poble nubi (a muntar en camell, fer-nos fotos amb cocodrils, prendre el te i fer-nos tatuatges d'henna: si és que no es pot ser més guiri), ja de tornada, mentre el sol es ponia sobre el Nil i la motora enfilava cap a Assuan, li va semblar que era un bon moment per explicar-nos coses de l'Egipte modern.
No sé ni com, es va posar a parlar de Sadat, a explicar-nos que va morir assassinat i que va ser el responsable de la pau amb Israel: «Ése sí que era un buen presidente...» No m'ho podia creure: era el primer cop a la vida que sentia un àrab parlar de la pau amb Israel com d'un fet positiu (i no una traïció als palestins). Va continuar: «... y no como el hijo puta que tenemos ahora».
Em vaig quedar de pedra: jo tenia entès que, a Egipte, per molt menys que això t'empresonen, t'incomuniquen i t'apallissen fins que aprens a doblepensar i a estimar-te com cal el gran germà Mubarak.
De fet, ja m'havia quedat parada el dia abans, a la botiga d'essències, quan va agafar un exemplar del diari Al-Ahram que hi havia per allà i, indignat, ens va ensenyar les fotos de Mubarak a cada pàgina: «Este diario lo pagamos entre todos con los impuestos y mirad, mirad para qué...Mirad aquí... Parece que tenga cincuenta años, y en realidad tiene ochenta. Eso sí, no hay manera de que se muera.» Vaig pensar que havia d'estar molt segur que tothom de la botiga compartia la seva opinió, perquè el venedor que ens va explicar les essències també tenia un castellà perfecte, i perquè no calia saber castellà per adonar-se que parlava de Mubarak, i perquè amb els gestos i l'expressió del rostre transmetia un menyspreu i una ràbia que no deixaven lloc al dubte.
De tot això no fa ni tres mesos. Els senyals eren ben clars, però no els vaig saber entendre. I un cop més, des de la distància, segueixo els esdeveniments d’Egipte amb una barreja d’angoixa i il·lusió. I els desitjo fursa saïda (que tinguin sort).
divendres, 4 de febrer del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
Crisi d'identitat
Agència Municipal de Foment de l’Ocupació. 26 de gener de 2013. Activitat formativa «Descobreix i potencia la teva marca personal»
—Em dic Sebastià, tinc 53 anys, sóc del sector de l’enginyeria d’automoció i professionalment... estic disponible.
»No sóc una marca. No sóc un producte. No vull competir al mercat del talent. No sóc un iogurt al prestatge del súper ni un currículum a la taula d’una consultora de selecció de personal. No sóc un perfil al LinkedIn i no em vull tenyir els cabells per semblar més jove.
»Sóc una persona, tinc virtuts i defectes, he après molt a la vida i sé fer bé la meva feina.
Silenci sepulcral a l’aula. El professor es posa dempeus, clava els ulls a terra i diu, fluixet:
—Jo tampoc no sóc una marca, sinó una persona. Però us demano si us plau que no ho expliqueu a ningú.
—Em dic Sebastià, tinc 53 anys, sóc del sector de l’enginyeria d’automoció i professionalment... estic disponible.
»No sóc una marca. No sóc un producte. No vull competir al mercat del talent. No sóc un iogurt al prestatge del súper ni un currículum a la taula d’una consultora de selecció de personal. No sóc un perfil al LinkedIn i no em vull tenyir els cabells per semblar més jove.
»Sóc una persona, tinc virtuts i defectes, he après molt a la vida i sé fer bé la meva feina.
Silenci sepulcral a l’aula. El professor es posa dempeus, clava els ulls a terra i diu, fluixet:
—Jo tampoc no sóc una marca, sinó una persona. Però us demano si us plau que no ho expliqueu a ningú.
dimecres, 19 de gener del 2011
Mabruk!
El part és llarg i dolorós. Sense epidural, sense el pare al costat per agafar-li la mà i dir-li que tot anirà bé.
Hi ha hagut complicacions a l’embaràs. La mare ha tingut moltes pèrdues, s’ha trobat malament cada dia, s’ha aprimat. Es troba al límit de les seves forces.
El metge s’ho mira i diu que no hi pot fer res, que cal deixar que la natura segueixi el seu curs. Que el que ha de ser serà.
I jo sé que no sóc l'única que, des de la distància, sent la barreja d'angoixa i il·lusió amb que se solen viure aquest tipus d'esdeveniments.
Naixerà a Tunísia i es dirà Democràcia.
Hi ha hagut complicacions a l’embaràs. La mare ha tingut moltes pèrdues, s’ha trobat malament cada dia, s’ha aprimat. Es troba al límit de les seves forces.
El metge s’ho mira i diu que no hi pot fer res, que cal deixar que la natura segueixi el seu curs. Que el que ha de ser serà.
I jo sé que no sóc l'única que, des de la distància, sent la barreja d'angoixa i il·lusió amb que se solen viure aquest tipus d'esdeveniments.
Naixerà a Tunísia i es dirà Democràcia.
divendres, 14 de gener del 2011
Excel·lentíssima Senyora Alcaldessa
De petita em va passar més d’un cop que, si explicava que ma mare era metgessa, em deien que no podia ser, que m’equivocava, que devia voler dir que ma mare era infermera. Si a això hi afegim que els meus pares treballaven al mateix lloc, fent la mateixa feina, dedicant-hi les mateixes hores i cobrant el mateix sou, però les feines de la casa i de cuidar les filles eren cosa exclusiva de la meva mare, doncs he sortit com havia de sortir: feminista furibunda (i ben contenta que n’estic).
Després vaig ser adolescent, i hi va haver un govern socialista amb quatre dones ministres, i jo veia que a tothom li semblava fatal i que en deien “floreros”, i que les acusaven de passar-se el dia tapissant sofàs i comprant-se bosses de Loewe.
Després vaig ser adulta, i hi va haver un altre govern socialista on la meitat dels ministeris els dirigien dones, i ja no vaig sentir cap cop que els tornessin a dir “floreros”. (Vaig tenir un disgust quan es van estrenar al Vogue —els ministres mascles no surten al Solo Motos per demostrar que són normals, oi?—, però ho vaig superar aviat).
Per tot això, i perquè celebro cada cop que una dona accedeix a un espai de poder que fins aleshores només havien ocupat homes, m’alegra saber que tenim precandidata a l’alcaldia de Barcelona i que, si tot va bé, i en contra del que em temia, al maig tindré millor alternativa que votar en blanc.
Després vaig ser adolescent, i hi va haver un govern socialista amb quatre dones ministres, i jo veia que a tothom li semblava fatal i que en deien “floreros”, i que les acusaven de passar-se el dia tapissant sofàs i comprant-se bosses de Loewe.
Després vaig ser adulta, i hi va haver un altre govern socialista on la meitat dels ministeris els dirigien dones, i ja no vaig sentir cap cop que els tornessin a dir “floreros”. (Vaig tenir un disgust quan es van estrenar al Vogue —els ministres mascles no surten al Solo Motos per demostrar que són normals, oi?—, però ho vaig superar aviat).
Per tot això, i perquè celebro cada cop que una dona accedeix a un espai de poder que fins aleshores només havien ocupat homes, m’alegra saber que tenim precandidata a l’alcaldia de Barcelona i que, si tot va bé, i en contra del que em temia, al maig tindré millor alternativa que votar en blanc.
dimecres, 5 de gener del 2011
Baltasara
Baltasara té vint anys, els cabells pèl-rojos i la pell blanquíssima i amb moltes pigues (a l’estiu ha de fer servir crema solar de protecció molt alta, i quan en compra, el farmacèutic se la mira amb autèntica aprensió). Amb aquest nom, Baltasara podria ser jutgessa i encausar genocides. O almenys podria ser la filla, nascuda al final dels anys noranta, d’una parella de socis d’Amnistia. Però Baltasara té aquest nom perquè el seu pare i el seu avi es diuen Baltasar, i perquè abans que ells se’n van dir el besavi i el rebesavi.
Encara és a temps de fer-se jutgessa: va començar dret però ho va deixar a primer, i ara estudia magisteri. I com que se suposa que en sap molt, de tractar amb nens petits, no sap ni com ha acabat aquí, a la sala d’espera d’una agència d’hostesses, per participar al procés de selecció de les reines magues que repartiran caramels, recolliran cartes i es faran fotos amb tot de criatures en un centre comercial que ella no ha trepitjat en sa vida.
A la sala hi ha unes deu o dotze noies. Una senyora molt simpàtica les fa passar a una sala de reunions amb una taula llarga i catorze cadires al voltant, i durant mitja hora participen a una dinàmica de grup: han de comentar com reaccionarien i salvarien la situació si un nen es posa a plorar just quan el fotògraf és a punt de fer-li la foto, si alguna criatura els pregunta que com és que són dones i no homes, si dos pares o dues mares es barallen i s’acusen mútuament de voler-se colar, o si un germanet gran massa espavilat xiscla a ple pulmó: «Però si els reis són els pares!» (aquest supòsit constitueix un repte especialment difícil).
Baltasara fa sort: és una de les elegides. Se sorprèn: no té germans petits, ni ha estat mai monitora d’esplai, ni ha participat a cap grup de teatre. A més, és força tímida, i només diu coses quan la psicòloga de recursos humans li fa preguntes directes.
Els demanen que s’esperin una mica, els porten una safata de canapès i croissantets farcits per fer passar l’estona, i finalment les condueixen a una altra sala. Les hi fan entrar amb gran misteri i els expliquen que la feina està molt bé, tot i que el salari és en espècie, i que, de fet, només treballaran dos dies: el 5 i el 6 de gener. Tot seguit, hi entren uns nois molt morenos que condueixen tres camells. I Baltasara comprèn el seu error: no hauria d’haver explicat que l’estiu passat va viatjar a Egipte, no hauria d’haver xerrat que va muntar en camell i, sobretot, no hauria d’haver estat tan mentidera de dir que no va tenir gens de por.
Encara és a temps de fer-se jutgessa: va començar dret però ho va deixar a primer, i ara estudia magisteri. I com que se suposa que en sap molt, de tractar amb nens petits, no sap ni com ha acabat aquí, a la sala d’espera d’una agència d’hostesses, per participar al procés de selecció de les reines magues que repartiran caramels, recolliran cartes i es faran fotos amb tot de criatures en un centre comercial que ella no ha trepitjat en sa vida.
A la sala hi ha unes deu o dotze noies. Una senyora molt simpàtica les fa passar a una sala de reunions amb una taula llarga i catorze cadires al voltant, i durant mitja hora participen a una dinàmica de grup: han de comentar com reaccionarien i salvarien la situació si un nen es posa a plorar just quan el fotògraf és a punt de fer-li la foto, si alguna criatura els pregunta que com és que són dones i no homes, si dos pares o dues mares es barallen i s’acusen mútuament de voler-se colar, o si un germanet gran massa espavilat xiscla a ple pulmó: «Però si els reis són els pares!» (aquest supòsit constitueix un repte especialment difícil).
Baltasara fa sort: és una de les elegides. Se sorprèn: no té germans petits, ni ha estat mai monitora d’esplai, ni ha participat a cap grup de teatre. A més, és força tímida, i només diu coses quan la psicòloga de recursos humans li fa preguntes directes.
Els demanen que s’esperin una mica, els porten una safata de canapès i croissantets farcits per fer passar l’estona, i finalment les condueixen a una altra sala. Les hi fan entrar amb gran misteri i els expliquen que la feina està molt bé, tot i que el salari és en espècie, i que, de fet, només treballaran dos dies: el 5 i el 6 de gener. Tot seguit, hi entren uns nois molt morenos que condueixen tres camells. I Baltasara comprèn el seu error: no hauria d’haver explicat que l’estiu passat va viatjar a Egipte, no hauria d’haver xerrat que va muntar en camell i, sobretot, no hauria d’haver estat tan mentidera de dir que no va tenir gens de por.
divendres, 31 de desembre del 2010
Feliç 2011!
El balanç del 2010 no està malament: he viatjat a Egipte, he estat dins d'una piràmide, he muntat en camell (i no he caigut)!, he fet un bateig de submarinisme, he acabat un postgrau, he sobreviscut a la crisi per segon any consecutiu (= tinc feina), he començat a estudiar portuguès...
I per al 2011 tinc un bon propòsit: actualitzar el blog com a mínim un cop per setmana! Això vindria a ser com multiplicar per cinc la mitjana dels tres últims anys, de manera que serà tot un repte.
I mentre em penso de què parlaré cada setmana per complir el meu bon propòsit, penjo unes fotos del viatge a Egipte per assegurar-me que Kelitxi's Place acaba el 2010 i comença el 2011 de la millor manera: amb alegria i ganes de vacances!
Us desitjo un 2011 molt i molt feliç!
I per al 2011 tinc un bon propòsit: actualitzar el blog com a mínim un cop per setmana! Això vindria a ser com multiplicar per cinc la mitjana dels tres últims anys, de manera que serà tot un repte.
I mentre em penso de què parlaré cada setmana per complir el meu bon propòsit, penjo unes fotos del viatge a Egipte per assegurar-me que Kelitxi's Place acaba el 2010 i comença el 2011 de la millor manera: amb alegria i ganes de vacances!
Us desitjo un 2011 molt i molt feliç!
diumenge, 7 de novembre del 2010
Intrèpida submarinista (2a part)
I aquí em teniu sota l'aigua, ara sí, intrèpida de debò! (Ha costat una mica, però finalment he aconseguit les fotos que et feia l'instructor amb la càmera subaquàtica).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
