Diuen que ens disfressem per convertir-nos en allò que secretament desitjaríem ser... I qui no voldria ser el nostre benvolgut exalcalde? Ficar-nos de peus a la galleda amb aquella alegria i aquella despreocupació, no saber on som i encara fer brometa, equivocar-nos quan prometem un alt càrrec i no posar-nos ni vermells, tenir tot de càmeres enfocant-nos i ballar sense vergonya com si ningú al món no ens conegués, dir el que pensem sense inhibir-nos ni autocensurar-nos...
Les proves gràfiques les trobareu al bloc de la Polita.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
és el gran exemple de desvergonyiment a seguir! YES WE CLOS! ;)
Com diu la Mai...el ataque de los Closes!!!
Tot i que jo sé una disfressa que encara faria més por... de Cuní!!!!
Osti, quina por! jo em trobo al Cuní en un carrer fosc i tinc por, eh??? ... el Clos ja fa més riure, veus! tot ell és 'pallassil'.
(Per cert, Kelitxi, a can Ciutadà K hi ha respostes a les seves inquietuds sobre Slumdog Millionaire que l'esperen)
El Clos... jo no sabia que havia estat tan desastrós fins que tu m'ho vas dir.
Quina pena, que hi hagi hagut gent així governat una ciutat com Barcelona. I el d'ara què tal?
felicitats, clos!
:-*!
Vinc a ca seva a felicitar-la!!
PER MOLTS ANYS !!!!
Publica un comentari a l'entrada